Teoria
La correspondència cortical és el sistema que utilitza la visió per integrar les imatges que provenen dels 2 ulls i donar informació sobre la posició ocular respecte l’espai.
Fa temps es denominava correspondència retiniana, ja que anteriorment es creia que era d’origen retinià. Per integrar la visió dels dos ulls hem de “focalitzar” la màxima visió en la fòvea, que són punts corresponents però amb diferent direcció visual. Cada element del camp visual ocular correspon un punt de projecció cortical. Així, la correspondència és a nivell cortical, específicament en l’àrea visual primària (V1). La correspondència sensorial normal és quan un objecte cau en punts corresponents. D’aquesta manera si el cervell interpreta un mateix objecte en la mateixa direcció connectada per la fòvea, li serveix d’orientació per saber on estan mirant els 2 ulls.
Què passa si existeix una desviació ocular (estrabisme)? Les 2 fòvees no estan alineades, provocant que tinguem 2 imatges completament diferents en punts no-corresponents. És llavors quan apareixen les anomalies de confusió (2 imatges superposades), diplopia (visió doble) etc..que pot encadenar una resposta de supressió (desconnectar la imatge d’un ull per evitar la confusió i/o diplopia).
A nivell cortical com a resposta beneficiosa es crea una adaptació (una correspondència sensorial) canviant tota la estructura retiniana per a que els 2 ulls fusionin i intentin crear estereopsi (visió en 3D). La direcció visual primària de l’ull desviat canvia a una localització no-foveal. Però, ja que l’estructura retiniana amb més detall i precisió és la fòvea, el nou punt corresponent no tindrà la mateixa definició, amb el que la nova visió en 3-D sempre és de menor qualitat, però existent.
Avaluació clínica
Tenim varis mètodes clínics per avaluar la correspondència anòmala (ordenats de menys a més dissociant):
- Vidres estriats de Bagolini
- Sinoptòfor
- Filtre vermell
- Test de Worth
- Post-imatges
L’avaluació clínica és important per aplicar correctament el diagnòstic i de manera més important el tractament.
Explicarem resumidament i esquemàticament el Test de Bagolini
El Test de Bagolini utilitza uns vidres sense graduació, estriats de manera molt fina. Així, les imatges grans com per exemple una cara, taula, bolígraf etc…no es distorsionaran. L’acomodació no es veu afectada. En canvi, una llum puntual farà que al passar pel vidre es distorsioni en direcció a l’estria, ja que actua com a filtre laminar. D’aquesta manera si projectem una llum i la observem a través d’aquests vidres veurem una línia i al centre la font de llum. Si tenim 2 vidres en diferent direcció d’estria (normalment 45 i 135º) disposats un a cada ull, visualitzarem una creu obliqua en forma de X i la font de llum al centre. La resta es veurà relativament bé, sense distorsió, per això es diu que es un test poc dissociador, ja que no altera molt la realitat, fent el test més fiable.
L’avaluació es realitza amb condicions normals d’il·luminació i la millor prescripció d’ulleres, generalment la llum puntual es situa a 1 metre, però es pot posar a qualsevol distància. No es vàlida la prova si existeix fixació excèntrica, per tant sempre s’ha d’avaluar anteriorment. Sempre s’ha de realitzar el cover test unilateral per realitzat el test de Bagolini.
Algoritme resumit del Test de Bagolini:
Es presenta un algoritme on s’explica algunes de les respostes més comunes que podem obtenir durant la prova. S’han omès les respostes de supressió (la franja que no vegi significarà que l’ull suprimeix o no percep la llum). Respostes com ara correspondències anòmales paradògiques tindran un patró similar al exposat però canviant al base del prisma. És a dir, per exemple un cas de exotròpia però la resposta en el test de Bagolini ens percep diplopia homònima (els punts es creuen per dalt de la intersecció, indicant endotròpia sensorial). També poden haver casos en que el pacient veu 2 llums, però alineades verticalment, en aquest cas es procedeix com els casos exposats però incorporat prismes horitzontals i verticals fins que el pacient observi una llum i dos línies creuant pel centre de la llum.
*BT: Base Temporal , BN: Base Nasal
*CT: Cover Test unilateral
Bibliografia i més informació:
Von Noorden GK. Binocular vision and ocular motility, 4th ed. St. Louis: CV Mosby, 1990:129-33.
Caloroso EE, Rouse MW. Clinical management of strabismus. Boston: Butterworth-Heinemann, 1993.
Perea J. Estrabismos. Artes Gráficas Toledo. 2006.
Prieto D, Souza D.”Estrabismos”.EdJims,2oed.1985.
Wong et al, Anomalous retinal correspondence:neuroanatomic mechanism in strabismic monkeys and clinical findings in strabismic children.Journal of AAPOS, 2000;4:168-74.
Horton JC. Ocular Integration in the human còrtex. Can J Ophthalmolo 2006;41:584-93.
Article elaborat per: Marc Argilés Sans
Diplomat en Òptica i Optometria
Màster en Optometria i Ciències de la Visió
Membre de l’ACOTV
